Creado el
12/10/2001.
En companyia d'altres llunàtics
MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN
El País, Quadern, 19 / 7 / 2001
1975. Sisa edita Qualsevol nit pot sortir el sol i m'adono que estic davant un disc important perquè obre una nova dimensió per a l'encara anomenada Nova Cançó, tot i que ja ha deixat de ser un moviment col·lectiu per donar pas a les individualitats que porta a dins. En la mateixa línia però més enllà del que havia significat l'aparició del Pau Riba de Dioptria, Sisa aposta per una poètica individual, narcisista, en la qual la memòria o el desig no marquen apostes civils o èpiques, sinó la precària afirmació d'un jo fràgil entre un nosaltres insuficient. El redescobriment del jo dóna un caràcter a l'obra artística o literària dels creadors més joves dels anys setanta, amb la dècada ja amanida i a mig camí de ser els vuitanta. Ja no es dissenyen paradisos terrestres sinó refugis d'individu o tribu en qué qualsevol nit pot sortir el sol a l'espera del seté cel, en íntima connexió amb el germà aire, sens dubte l'element més fraternal que tenim.
Si nosaltres havíem buscat el vuité dia de la setmana a l'ombra del mandat etílic de Marek Hasklo, aquells nois dels anys setanta encara eren més quimèrics i buscaven cels virtuals, amb el nas ple de blancors o de fums de plantes suposadament perverses. Vaig dedicar un comentari molt elogiós al disc de Sisa i més de 25 anys després he tornat a escoltar repetidament Qualsevol nit pot sortir el sol, i insisteixo a dir que va ser creat en estat de gràcia i que és un referent obligat en l'educació de la nostra sentimentalitat. Durant aquests 25 anys, Sisa ha ratificat el seu talent amb aportacions singulars, com el disc dedicat a Barcelona o les creacions que va compartir amb els muntatges de Dagoll Dagom, especialment La nit de Sant Joan. Cadascú es tria els procediments per canviar de pell, normalment suaus i controlables per dermatòlegs adequats, però n'hi ha que quan canvien de pell canvien d'aire, de nit, de lluna i fins i tot de nom. Vaig estar, per invitació especial, a la roda de premsa en la qual Sisa va anunciar la seva transformació en Ricardo Solfa i la seva conversió en vocalista madrileny. Vivíem crisis d'esperances individuals i col·lectives que ens havien semblat fonamentals, i que Sisa es fes una operació de cirurgia anímica tan dràstica, vaig pensar, era fruit de Catalunya i la seva circumstància, en àcida connexió amb el cantautor i les condicions d'habitabilitat del seu cau.
L'exili, tan involuntari com voluntari, ha acabat i Sisa ha tornat a casa amb els ulls més difusos i els cabells més blancs. Hi ha qui s'ho ha pres com una cosa semblant a una possible recuperació de Figo. Jo crec que la lluna de Madrid és gairebé la mateixa que la de Barcelona i que la lluna de Sisa el 1975 desprotegeix els mateixos cels el 2001, i, sota aquesta evidència, el cantautor ha de seguir utilitzant el seu talent per fer companyia als altres llunàtics. Entre els quals m'hi compto.