Creado el
21/2/2004.
Arqueologia i subcultura, pròleg per Manuel Vázquez Montalbán de
Barça, Barça, Barça
de Joan Josep Artells, publicat per Editorial Laia, Barcelona, 1972
Al llarg de les meves trobades amb l'Artells, he pogut apreciar les seves vacil·lacions, els seus purismes ideològics davant l'ús que es pugui fer d'aquest llibre. Temia que una anàlisi «seriosa», jo diria fins i tot «greu», de la història d'un club de futbol no pogués significar una apologia indirecta de l'esport convertit en factor alienant fonamental de la consciència col·lectiva. Crec que l'esforç per conèixer, per descodificar qualsevol manifestació subcultural, és precisament un pas previ imprescindible per poder contrarestar el mecanisme alienanant. La història del Barça que ens proposa l'Artells és, eminentment, la història de la sublimació èpica del poble català en un equip de futbol.
D'entre els clubs de futbol espanyols, n'hi ha tres que tenen una significació que depassa els límits de la sociologia esportiva penetren en els de la comprensió de la història política: el Barça i l'Atlètic de Bilbao en relació amb el catalanisme i el basquisme, i el Real Madrid dels anys cinquanta i part dels seixanta. El Barça ha viscut una història contínuament interrelacionada amb la de Catalunya i la d'Espanya, i ja pràcticament des dels seus orígens. El Barça ha estat el símbol de la posició política de la burgesia nacional i de la petita burgesia catalana fins a la guerra civil, i després, l'únic mitjà d'expressió el·líptica d'una sentimentalitat. La principal evidència d'aquesta afirmació està en el fet que els immigrants integrats són partidaris del Barça; els no-integrats, de l'Espanyol. Crec que cal començar per carregar de dignitat aquest treball arqueològic de recerca de petjades i ruines de la subcultura del poble català. El Barça és una excavació arqueològica important, en la qual es troben cinc o sis ciutats enterrades en successives capes històriques, fins a arribar a la seva existència actual, prolongació evident de les seves significacions històriques. Prendre's seriosament els temes subculturals és una cosa que fins ara a Espanya només feien certs cronistes de l'esport o de les varietats, que recorrien al lirisme èpic imperial o bé a l'impressionisme lingüístic dels jugadors modernistes de bitlles. La mirada cap a la recerca de possibles anàlisis científiques no ha existit. En canvi, d'un temps ençà s'han multiplicat les actituds «campistes» davant els fets subculturals, actituds que convé tolerar però refusar com a proposta possible de coneixement real.
L'actitud «camp» és realment mistificadora. En la seva gènesi hi ha un exercici de la magnanimitat elitista, capaç de dignificar allò que ja està condemnat mitjançant l'exercici piadós del rescat per la mà o la mirada de l'aristocràcia. Amb un somriure de suficiència cultural (Supercultural) el «campista» escorcolla les ruïnes subculturals i rescata, enjogassat, un disc de Machín o bé un «cromo» de Cèsar. El fet subcultural adquireix rellevància en funció de la magnanimitat del señorito que proporciona el servei.
En canvi, els fets subculturals són importants perqué hi han quedat gravats els dits i els ulls de la consciència col·lectiva, en temps històrics perfectament delimitables i relacionables amb la totalitat històrica. La Subcultura, a més, si bé és d'entrada una satisfacció cultural manipulada des del sistema, al cap de més de cinquanta anys de viatjar pels mass media i d'uniformar l'expressió popular, s'ha convertit en tradició autèntica, paral·lela a la tradició cultural en lletres majúscules, amb les seves claus pròpies i amb els seus codis expressius propis, amb la seva lògica interna i amb la seva pròpia legitimitat. Avui un coneixement de la subcultura ha de ser científic, auxiliat per metodologies pròpies de les ciències socials, com les que ara utilitza l'Artells en un assaig que jo qualifico de fita en la història de la sociologia espanyola. Potser més per la seva significació cultural que pel caràcter òptim del resultat. Però en la seva tasca de peoner, l'Artells desbrossa camins, obre comprensions, destrueix cegueses i fa un autèntic pas de gegant en la batalla per reclamar gravetat a l'aproximació al tema subcultural.
Crec que l'Artells ha descobert la importancia del tema i la seva serietat des d'un doble condicionament. D'una banda, les seves relacions amb la «subcultura de barri», incomprensibles per a qui no ha crescut en un barri popular en els anys quaranta o cinquanta, i per l'altra, l'instrumental adquirit per la seva condició d'universitari. A l'hora d'aplicar aquest utillatge al cos afectiu de la subcultura de la seva infància i adolescència, ha descobert que sota la capa d'afectes hi havia una musculatura digna de dissecció. Precisament, les curiositats serioses envers el terreny subcultural provenen de l'arribada a la universitat d'estudiants que procedeixen del proletariat o de la petita burgesia, d'estudiants que cavalquen entre la Subcultura i la Cultura Sacramental. D'aquest enfrontament ha sorgit la síntesi d'alguns esforços clarificadors entre els quals destaca, sens dubte, l'empresa admirable de l'Artells.