Creat el
17/2/1999.

En aquest Rio de Janeiro social que és Barcelona, en el qual es creuen el xiquet de Valls amb la filla de la senyora Paca de Cartagena i la vídua Recollons amb Abenamar, Abenamar moro de la moreria, sense oblidar els constants amors prohibits entre noies independentistes i socis del Real Madrid o els freqüents matrimonis aberrants entre partidaris de la nova cuina i fanàtics de les seques amb botifarra i els casos, ja alarmantment habituals, de relacions pre-matrimonials entre funcionaris de la Generalitat i l'Ajuntament, del mateix sexe i amb el sorprenent resultat de tenir nens negres abans dels nou mesos, és possible parlar d'un look particular?
    Fa temps, a Barcelona hi havia dos looks essencials: el del senyor de Barcelona, que es notava pel barret, l'armilla i una veu de tenor líric estil Gaietà Renom, i el de l'immigrat, sempre amb el seu vestit bicolor i de diferents arqueologies i veuarres de pedra esquerdada. Aquests tipus masculins dominants tenien el seu equivalent femení, i aquí tenim Jeannine Mestre com a prototip de la noia barcelonina autòctona en els anys anteriors a la falsificació i confusió de les imatges aportada per les grans liquidacions de fi de temporada de El Corte Inglés. I, davant de la Mestre, com a prototip de la noia catalana civilitzada, aquesta ciutat es va poblar, en els anys cinquanta i seixanta, de Carmes Sevillas i Isabels Pantojas, amb els seus jerseiets de llana quasi transparent i ulls com carbonets, que no arribaven a carbó, absorbint una realitat feta no ben bé a la seva mida. Aleshores les coses estaven clares, i n'hi havia prou amb una simple mirada al voltant per saber on eren els teus.
    Ara només una semiòloga tan fina com Margarita Rivière és capaç d'orientar-se en aquesta babel semiòtica. L'actual senyor de Barcelona i el seu treballador submergit poden anar dintre d'un armari gris de Domínguez compartint tots dos el mateix aspecte de yuppy, i els vestits de llaneta de les rebaixes protegeixen igual les ben plantades que es passegen per la ciutat fotografiable. Una altra cosa és anar a La Mina o a Sant Cosme a buscar looks, perquè allà sí que hi ha un look dominant. Però a la Barcelona que té nom i fotògrafs japonesos i escriptors que es preocupen per les seves essències, tots els prêt à porter han aconseguit l'efecte de la uniformitat barcelonina, europea, universal. Més que parlar d'un look barceloní cal plantejar la lluita final, com a la Internacional, entre l'home Zegna i l'home Armani, amb serrells abandonats als heterodoxos del disseny de cossos i ànimes, amb l'evidència que tots els heterodoxos són iguals, a qualsevol part del món.
    No crec doncs en els looks diferencials en aquests temps de mercat comú universal de la moda. Ni tan sols les actituds poden ser diferenciades, i es redueixen, en tot el sistema del qual formem part, a l'actitud emergent, la instal.lada i la submergida. Tots els emergents del món son iguals, iguals els instal.lats i semblants els submergits. Semblants només, perquè els submergits estan més submergits encara a Bangkok que a Barcelona, per exemple, tot i que, cada cop més, s'acosten a l'homologació. Admeto que pot ser dramàtic el dia que tots hagim aconseguit un look de suïssos a Europa i de japonesos a la resta de l'univers, no perquè menystingui suïssos i japonesos, sinó per la pobresa antropològica que això representaria. Per això proposo a les autoritats competents que, davant l'evidència de la reducció irrefrenable de les tipologies sociològiques en categories ara sí gairebé universals, conreïn el fet diferencial per evitar una monotonia contaminant del paisatge humà.
    Podríem recórrer a Mariscal perquè ens dissenyés un look barceloní; aquesta és una sortida modernitzadora que pot portar a propostes molt suggerents. També podríem aprofundir en els signes externs de ciutadania que han passat de pares a fills sense caure en la trampa de fer ressuscitar la barretina, entre altres coses perquè la barretina és una peça nacional i no estrictament barcelonina; és més, jo diria que és escassament barcelonina en aquest últim segle. Per la línia de l'antropologia light descobreixo un element que sí que podria ingressar amb tota propietat en el look específic del barceloní prototip, i m'estic referint al tortell. He vist banquers amb bancarrota i sense agafats a tortells semblants, i he vist heavies i post-romàntics duranians fent cua a la mateixa pastisseria; en un mateix diumenge, de fet, en Maragall i en Pujol porten el mateix tortell penjat de la mateixa mà, i fins i tot és possible trobar joves senegalesos o nigerians, habitants dels darreres de La Boqueria, amb el seu tortell de pasta fullada i cabell d'angel o crema sempre que ho permeti l'economia submergida o asfixiada en que viuen.
    No hi descobreixo cap altre signe extern més adequat. A Barcelona li treus avui dia el tortell del diumenge i la converteixes en Stalingrad en plena fase de reconstrucció, habitada per supervivents vestits de rebaixes, tant si són de El Corte Inglés com d'Aramis. I fins els dissenyadors de moda per a minories han aconseguit que les seves creacions semblin rebaixes, en aquest afany, aquest sí, tan caracteritzador dels barcelonins, perquè no es noti de dónde sacan pa tanto como destacan. I prego als follets de la impremta que em deixin l'expressió en castellà, perquè a vegades diu més la fonètica que les paraules.