Informe sobre la informació 2: Radiografia de la sospita

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN

Reproduïm a continuació la conferència que Manuel Vázquez Montalbàn va pronunciar el passat 25 de novembre de 1995 durant la jornada anual dels periodistes catalans, que aquell any girava entorn a la propietat dels mitjans de comunicació. Aquesta transcripció va sortir al número 279 de EL TRIANGLE, escurçada i lleugerament retocada per raons d'espai.

Abans de tot, haig d'aclarir que jo no sóc jo. Al meu lloc poden imaginar qualsevol altre company de la professió, el que més els agradi, perquè tampoc estem aquí per consagrar cap tipus de "star system", i jo crec que la funció dels que venim aquí és dir sincerament el que pensem i el que sabem. El títol "Informe sobre la informació 2" no va ser meu, me'l van proposar. La segona part sí, "Radiografia de la sospita", sí que és meva perquè considerava la dificultat enorme, trenta-dos anys després de la publicació de "Informe sobre la información", de fer un treball equivalent sobre la situació actual de les relacions de propietat dins dels mitjans de comunicació a Espanya.

Aparentment, s'han clarificat més, perquè s'han concentrat, però avui tenim l'enorme dificultat moltes vegades de saber amb quin poder financer ens anem al llit, però també amb quin poder financer ens aixequem el dia següent. És a dir, els canvis d'influència dels poders econòmics sobre els mitjans de comunicació són tan volubles, tan dúctils, tan amagats a través de personatges interposats, que seria molt difícil arribar a establir la xarxa real de quins són els poders fàctics de caràcter econòmic —i tot poder econòmic té una finalitat de caràcter ideològic— que operen realment sobre la propietat dels mitjans de comunicació. D'això podem establir una sospita inicial, que de fet ja avança la conclusió de la meva ponència, que encara avui, en una situació democràtica, el propietari dels mitjans de comunicació, no és el públic, no és, en definitiva, el destinatari dels missatges .

Hem passat d'un proteccionisme dictatorial franquista a una societat liberal sota la pauta del mercat. Hi ha una economia de mercat, basada en la dialèctica entre l'oferta i la demanda, i com a conseqüència hi ha també una cultura de mercat, una consciència del mercat com a factor determinant, que té una tendència a establir que només té valor allò que té comprador. Finalment, com a conseqüència d'aquestes dues condicions, hi ha una informació de mercat que està fonamentada en la dictadura de l'audiència i de la publicitat condicionada pel sector emergent consumista. Aquest sector emergent consumista, que en cada societat avançada dins del sistema capitalista pot tenir una dimensió qualitativa i quantitativa diferent (...) és subjecte de la informació i al mateix temps objectiu de la informació. En nom d'aquest gran o petit consumidor es donen els missatges, es fixen les jerarquies de valors mediàtics i s'orienta la tendència del mercat i les línies ideològiques dels mitjans de comunicació i dels poders econòmics o polítics que hi ha al darrera. Sota el franquisme la informació depenia directa o indirectament de l'Estat i dels seus aliats a conseqüència de la victòria de la guerra civil. Hem de pensar que només podien ser propietaris de mitjans de comunicació aquella gent que estava ben vista pel règim i que tenia prova reconeguda de la seva fidelitat. Fins i tot el règim es podia permetre una cosa semblant a la seva facultat d'escollir un bisbe o no escollir-lo. EI director de "La Vanguardia" o el director del "ABC" eren càrrecs pràcticament polítics que responien als dos diaris que en aquells moments podien crear un estat d'opinió, i per tant el règim podia decidir qui era el director d'un diari i qui era el director de l'altre, i això pràcticament al llarg de tota la seva existència. Establir llavors un organigrama de quines eren les relacions de propietat era bastant fàcil, n'hi havia prou buscar, com jo vaig fer quan vaig escriure "Informe sobre la información", el llistat dels consells d'administració de qualsevol mitjà de comunicació, fonamentalment la premsa, que eren els privats o els semi-privats. Llavors, segons la composició dels consells d'administració, podies establir un arbre de les ramificacions d'aquests consells d'administració amb els bancs dels que, a la vegada, eren membres del consell d'administració o d'indústries de l'Estat o d'indústries privades. Així, tenies un quadre bastant important dels grups de pressió fonamentals sobre la premsa, que tots estaven sota el grup de pressió determinant i pràcticament inapel.lable que era l'Estat, que tenia la censura prèvia i fins i tot la va mantenir d'una forma més o menys dissimulada fins quan es va aprovar la llei de premsa, perquè existia la possibilitat del segrest de la publicació. Davant d'aquest fet, els propietaris de mitjans de comunicació s'ho pensaven vint vegades abans d'emetre un missatge que pogués ser conflictiu.

Avui, els mitjans de comunicació tenen un doble camp, d'una banda la propietat privada, i de l'altra, la pública. Per començar per la pública, s'ha de dir que també està condicionada, segons podem veure cada vegada més, per la dictadura del mercat. Lògicament, uns mitjans públics en una situació democràtica haurien de complir una necessitat d'abastar de missatges que no són determinants dins d'una cultura o d'una economia de mercat. Haurien de tenir una finalitat de bé públic, en general, i de bé de tot allò que pot interessar el conjunt de la societat. Però per la seva gestió i necessitats de caràcter econòmic, cada vegada més els mitjans públics tenen la tendència a ficar-se dins d'aquesta dictadura del mercat i respectar les seves regles del joc. La caiguda de nivell de la televisió pública ha estat una conseqüència del baix nivell evident de les televisions privades, que han introduït a Espanya una cultura d'una mediocritat extraordinària (...)

Els mitjans privats poden tractar de ser un negoci, i llavors entren dins de la llei del mercat, o bé poden tractar de ser una eina de relacions d'influència, és a dir, uns instruments de relacions públiques i polítiques al servei dels lobbys i dels grups de pressió. En aquest sentit, s'ha accentuat el paper dels lobbys que vénen del poder bancari amb la tendència a la concentració dels mitjans de comunicació a Espanya (...). Aquesta tendència ha implicat una renovació d'utillatge, una renovació de les fonts de la notícia, i això vol dir la necessitat d'un finançament molt alt. Per tant, la mediatització quasi constant pel problema de la liquidesa de moltes d'aquestes empreses i de la seva capacitat d'inversió quan ha arribat la temptació plurimediàtica, les ha fet molt depenents del poder financer. De fet, avui dia els bancs i alguns bancs sobretot, són elements clau moltes vegades amb una participació minoritària dins de la propietat d'una empresa, perquè aquesta participació minoritària és qualitativament determinant (...) Tota aquesta tendència s'ha vist accentuada per la batalla plurimediàtica, ja que moltes d'aquestes empreses han volgut tenir una diversificació en diferents mitjans, la qual cosa ha significat, d'una banda, una major dependència del poder polític, que té al seu abast decisions de caràcter legislatiu i quotidianes de caràcter polític per decidir a quin grup d'empreses beneficia i a quin grup no i, de l'altra, la també cada vegada més supeditació dels propietaris dels mitjans de comunicació a aquest ajut del poder financer per poder tirar endavant les seves aventures o per poder simplement aguantar el seu nivell d'instal.lació dins del mercat de la comunicació.

És curiosissim, els periodistes abans teniem el pudor de dir que no som notícia, que no hem de parlar massa dels problemes de premsa. Això s'ha convertit en una espècie de coartada per no explicar exactament què passa a l'interior de moltes empreses periodístiques.

Però jo convidaria a la lectura de dos llibres que van sortir, un ja fa temps, i l'altre no fa gaire. Un és "El dinero del poder", de Díaz Herrera, i l'altre és "El sistema", de Mario Conde, perquè allí tens una descripció, moltes vegades indirecta i d'altres molt directa, de quin rol juguen les relacions de poder econòmic plurimediàtic amb la finalitat que pot tenir un mitjà de comunicació (...), a través d'instruments d'inconcreció d'una línia i d'una tendència que quasi bé mai passen per les mans dels redactors de base ni pels caps mitjans dels consells de redacció. Això va als alts nivells de decisió de qualsevol empresa.

Els casos que avui dia podríem recordar d' "Antena 3", "El lndependiente", de la possibilitat d'entrada de Conde a "La Vanguardia", de les batalles pels multimèdia, de les lluites per aconseguir la televisió per cable, tot això respon a uns moviments estratègics del poder econòmic i mediàtic, molt vigilat pel poder polític. En funció de la missió que tinguin aquests mitjans d'accentuar un procés de concentració i també plurimediàtic, així estan també el mateix poder econòmic i el mateix poder polític en condicions de pressionar i de tenir una capacitat d'actuació i de condicionar la línia i la tendència, sovint conjuntural, d'aquests missatges que transmeten els mitjans de comunicació.

Així com sota el franquisme patíem la intervenció directa del poder a través de la censura o de la decisió d'escollir els directors i el consell d'administració avui hem de parlar de la mediatització indirecta del poder polític. Aquesta es pot exercir a través de dos grans camins. Un ha estat el concessionisme plurimediàtic, és a dir, afavorir un determinat criteri a l'hora d'escollir quins grups de mitjans tenien un destí plurimediàtic i quins no el tenien. L'altre pertany a allò que en podríem dir la cultura del secret d'Estat, que és la pressió fiscal. Moltes vegades darrera del miracle dels canvis de tendència d'algunes línies editorials podríem trobar una pressió fiscal més feble o més forta, o una certa indulgència fiscal o la desaparició d'una certa indulgència fiscal. Això forma part del secret d'Estat, i com hem constituït una cultura basada en la doble veritat, en la doble moral i en la doble comptabilitat, és evident que si tothom entra dins del joc del secret d'Estat, això pot arribar a considerar-se legítim. Aquesta és una qüestió que deixo sota sospita, perquè algú la pugui rumiar . Això és una instrumentalització indirecta del poder sobre els mitjans privats. Però també els mitjans públics estan instrumentalitzats partidàriament. N'hi ha prou amb una anàlisi dels continguts ideològics i de l'oportunisme de la selecció i jerarquia de valors dels mitjans televisius en mans del govern i del partit del govern (...), o de Convergència i Unió a Catalunya, per veure com es pot determinar la transmissió d'ideologia i de jerarquia de valors als moments oportuns (...) Aquests mitjans públics, que en teoria pertanyen a la immensa majoria del mateix poble, tenen en canvi una elecció partidista a l'hora de transmetre quantitativa i qualitativament els missatges dominants que interessen els propietaris dels mitjans. No són propietaris per sempre, són els propietaris transitoris en funció d'una majoria parlamentària. I quan aquesta majoria parlamentària pot arribar a ser absoluta, aleshores el control d'aquests mitjans públics per part d'aquests partits hegemònics arriba a ser també absolut. Em refereixo, sobretot, als continguts informatius, culturals i de caràcter ideològic. És el cas del PSOE en relació a TVE, el cas de CiU a TV3, o el del PP en relació a la televisió gallega.

(Foto S. Sansuán).

(...) Hi ha com un pacte implícit entre les cúpules de poder mediàtic, de poder polític i de poder econòmic per fixar i transmetre una jerarquia de valors dominant (...), que connecta amb els interessos del sector emergent de la societat, del seu sector més establert. M'agradaria fer una primera cita d'autor, de Chomsky, quan diu que la funció d'aquests dirigents d'elits és mentir a les masses del seu país o de l'univers amb le seguretat que si la gent conegués la immoralitat de la política no la secundaria. És una afirmació maximalista, però, sense cap dubte, hi ha un cert exercici d'hipnosi en aquest corporativisme del sector emergent mediàtic, polític i econòmic, que consisteix en fer creure que el model de societat que estan venent és el que interessa a tot el conjunt de la societat i no fonamentalment al sector emergent. Hi ha una coincidència estratègica per inculcar una ideologia de la suposada modernitat com a única possibilitat i com a únic objectiu. Això es ven com una necessitat col.lectiva. Aquí m'agradaria citar a James Peters quan diu que ens trobem davant d'un prototipus especial, reflexe d'una classe social concreta: el promotor agressiu de la modernitat i dels valors que comprèn. En aquest sentit, la modernitat significa mobilitat, individualisme, secularisme, poder d'adquisició, acumulació i adaptació. Aquests són els valors que, en definitiva, animen aquestes operacions que aparentment només formen part d'una certa tecnologia financera o d'una certa tecnologia del poder, però que sempre tenen l'objectiu d'inculcar una determinada ideologia.

El cas català

Seria una mica defugir la realitat, sortir d'aquest enrenou o d'aquest repte de la meva presentació, sense parlar del cas català, que ens afecta com a professionals que ens movem majoritàriament dins del mercat català i de la relació d'empreses privades i públiques de Catalunya. Hem sentit parlar i hem parlat nosaltres mateixos moltes vegades del suposat oasi català, en relació a la guerra de les tribus mediàtiques madrilenyes, en el sentit que aquí això no ens havia afectat i representava un tarannà diferent condicionat per unes regles del joc diferents. Aquí no tenim cap factor sanguini diferenciador com és el cas del País Basc, però potser es podria trobar un tipus d'explicació ideològica al perquè d'aquest oasi català i d'aquest fair play. (...) Sense cap dubte, hi ha factors positius en aquesta moderació crítica i autocrítica, però jo vull parlar amb tota tranquil.litat i amb tota sinceritat davant vostre, que sou els que esteu al bell mig d'aquesta operació, del bloqueig superestructural, del pressing bipartidista que ha existit sobre els mitjans de comunicació a Catalunya, que cada vegada és més un pressing fonamental del partit dominant en l'època que ha tingut la majoria absoluta, i veurem què passa en els temps propers. Aquest pressing bipartidista s'ha exercit a través del decantament d'aquests valors comunicacionals que ha transmès TV3 com una eina fonamental d'aquest poder transitori, però hegemònic, que ha representat Convergència i Unió, fins al punt que ha convertit en moltes ocasions bona part de la seva programació en una espècie de NO-DO, democràtic evidentment, amb una certa capacitat de pluralitat, però també una certa tendència a tenir el seu galà del NO-DO. Així com sota el franquisme, i no hi ha cap voluntat de fer equivalències ni molt menys, hi havia un actor privilegiat dels NO-DOs d'aquella època, els informatius de TV3 moltes vegades donen la impressió que tenen un actor dominant, un actor que quasi bé surt sempre, per donar, vingui o no al cas, una demostració que és un referent total d'un país i d'un mitjà de comunicació. La tendència que els mitjans públics de l'Estat situats a Catalunya tenen d'establir una diferenciació quantitativa i qualitativa de la seva informació a favor dels seus propietaris, repeteixo que transitoris (...), és evident. Fins i tot, en alguns mitjans de comunicació es produeix el miracle que dilluns, dimecres i divendres són convergents, dimarts, dijous i dissabte són pro-socialistes i el diumenge descansen, i jo crec que, afortunadament, són més aviat del Barça, afortunadament des de la meva perspectiva. Això demostra un grau d'equilibri realment extraordinari.

Davant d'això, es dóna una coartada, que és la independència de les redaccions, però els que viviu a les redaccions més que jo, que pertanyo al "star system" dels columnistes, doncs teniu comprovacions quotidianes que això no és massa veritat. És a dir, en primer lloc hi ha una afinitat de les línies editorials que estan condicionades per la selecció ideològica dels staffs dominants. No fa falta la consigna. Ja es fa una selecció ideològica dels staffs dominants, que són els que després determinen la línia editorial de qualsevol mitjà de comunicació. I, en segon lloc, per la fragilitat del mercat de treball. L'únic que és molt semblant de l'època del franquisme a la d'ara és una afirmació de Martín Sánchez Juliá, que era un teòric de la democràcia cristiana (...), que va dir una frase molt interessant en aquella època, quan jo començava a estudiar periodisme a finals dels anys 50. Deia que "el periodista no puede ser un héroe cada noche". Jo crec que aquesta frase continua tenint sentit avui, sobretot si pensem en un tipus de periodista de base, a qui la seva acceptació dins d'una redacció depèn de tenir unes pautes de conducta que no siguin un soroll dins el missatge dominant (...); això agreujat moltes vegades per la precarietat dels llocs de treball dins de les redaccions. Tot això condiciona la capacitat de fixar i exercir la clàusula de consciència, i de reclamar el dret a la diferència i a la pluralitat.(...) Aquestes són figures teòriques o retòriques que van bé per congressos de periodistes, però si no s'enforteix la xarxa i la capacitat defensiva dels professionals, això acaba sent només paper mullat.

Hi ha també l'aparició d'una progressiva intervenció dels que podríem anomenar intel.lectuals orgànics d'empresa. Són uns intermediaris ideològics que algunes empreses creen, ben vistos, òbviament, pel poder que legitima aquestes empreses, i que tenen un poder de fixar les línies per on ha d'anar una publicació (què es pot dir, amb qui es pot ficar, amb qui no es pot ficar, com s'ha d'accentuar una corrent determinada d'informació), i que moltes vegades, tenen un paper gairebé més important que él del mateix director, com s'ha produït en un passat no gaire llunyà.

La virtut del "fair play" català, que és una virtut, evidentment, no pot amagar el vici d'aquestes pautes de conducta, d'aquestes malformacions, que tenen el preu d'un cert monolitisme real, i d'una falsa consciència sobre la situació real del país. Jo crec que en aquest moment a Catalunya hi ha una falsa consciència, condicionada en bona part per l'absència crítica dels mitjans de comunicació, dels seus nivells reals de corrupció democràtica, sigui corrupció econòmica o sigui corrupció política. No hi ha el nivell d'histerisme i de canibalisme que pot trobar-se en molts casos als mitjans de comunicació de Madrid, però evidentment hi ha una ocultació dels autèntics nivells de corrupció democràtica, sigui econòmica o política, que han practicat els mitjans de comunicació. Fins i tot el famós codi deontològic que vam aprovar en certa ocasió, i que és positiu en les seves línies generals, moltes vegades ha estat instrumentalitzat per demostrar que aquí ens guiàvem per unes pautes filosòfiques de conducta factual diferent, quan en realitat ens guiàvem per pautes factualment imposades per unes tendències dominants i per un poder dominant dins de qualsevol mitjà de comunicació. El codi deontològic moltes vegades ha estat un paissatge, un paissatge teòric, filosòfic, però que no ha tingut massa operativitat a l'hora de reivindicar sobre el terreny real de la diferenciació de la pluralitat i del dret a la diferència els missatges dins dels mitjans de comunicació catalans. Això és fruit de la irrellevància objectiva de la pressió professional i de la manca de referents crítics. Curiosament, als mitjans de comunicació radiofònics espanyols s'ha pogut parlar que s'havien creat uns referents que s'havien convertit en petits dictadors de l'opinió pública, els famosos creadors d'opinió, els columnistes. És molt curiós com dins dels mitjans de comunicació estrictament catalans, la figura del creador d'opinió individualitzat pràcticament no existeix. Això té el risc del vedettisme i l'arbitrarietat, del petit Déu que és el propietari de la seva columna, del seu territori expressiu, però que també té la capacitat compensatòria que dins d'un mitjà de comunicació que té una tendència dominant lligada amb la filosofia de tot tipus de l'empresa, almenys determinats sectors de la població poden sentir que els hi fa companyia un columnista determinat.

Un altre factor a considerar dins de la qüestió catalana (...) és la definitiva pèrdua d'instruments mediàtics per fixar la imatge de Catalunya a Espanya des d'una perspectiva catalana. Això és inexplicable quan des del poder polític estrictament català i autonòmic s'han gastat molts diners darrera d'una política mediàtica determinista i determinant, i en canvi no s'ha fet cap esforç per crear mitjans que puguin donar al conjunt de l'Estat una imatge de Catalunya. S'ha perdut d'aquesta manera una batalla que en aquests moments està a les mans del que vulguin fer amb aquesta imatge de Catalunya els mitjans de comunicació que s'editen a Madrid o s'editen fora de Catalunya. Aquest dèficit és increïble dins d'aquesta voluntat de fer la feina ben feta que ha caracteritzat l'objectiu de la que sembla una voluntat nacional. Ens trobem davant la realitat que l'únic instrument de pressió que hi ha per crear una imatge de Catalunya fora d'aquí és el telèfon, suposo que quadri-barrat, que uneix o ha unit al president Pujol amb el president González. Això és extraordinàriament important, perquè la resposta que aquí es practica davant de les campanyes de mistificació de la imatge de Catalunya fora d'aquí, es troba davant la impotència que queda dins del mateix territori, una resposta totalment endogàmica que mal té capacitat d'influència fora de la mateixa Catalunya. Hauríem de parlar llavors de la deserció d'un sector emergent català i de la impotència per generar mitjans de comunicació competitius a l'Estat.

El malson cèntric, centrista i centrat que podem contemplar dins els missatges dominants als mitjans de comunicació implica un menyspreu al dret a la diferència, un mensypreu a les minories que de vegades no són tan minoritàries. Jo em vaig fixar en el transcurs de la darrera campanya electoral com a un diari d'aquesta ciutat un candidat parlava de l'honestedat de l'esquerra, i llavors el diari va posar entre cometes l'esquerra honesta. Clar, això forma part d'aquesta batalla que hi ha, d'aquest metallenguatge del com titules, com compagines, a qui li dones la pàgina parella, a qui la imparella, qui col.loques la seva notícia per dalt, o en una cantonada on quasi bé no la trobes. Això forma part d'aquest joc que evidentment tothom sap com es fa. Ara, era molt gros que es posés entre cometes l'honestedat de l'esquerra per fer una petita jugada de desqualificació electoral, la qual cosa implicava no sé si escepticisme cap a què aquella esquerra concreta fos honesta o escepticisme a què fos possible l'honestedat. Jo vaig arribar a la conclusió que el redactor o el que havia corregit el titular, de fet desconfiava de l'honestedat, més que de l'honestedat concreta d'aquesta formació d'esquerra. Això és una demostració petita de com quotidianament s'estan falsificant els drets de les minories dins dels mitjans de comunicació d'aquest país sota la coartada que ja que hi ha una majoria i una minoria dictada per les urnes, això implica una determinació quantitativa i qualitativa d'aquesta selecció. Però a l'hora de la veritat, es veu que hi ha una decantació claríssima a la perpetuació d'un bipartidisme que, d'altra banda, està àmpliament negat per les urnes com a temptació i com a objectiu.

Podríem plantejar-nos fins a quin punt la llei del mercat, tal com nosaltres l'estem practicant en aquest nivell de democràcia espanyola i catalana, cerca només el monolitisme i la desidentificació de la diferència. Aquí faria la tercera i darrera referència, també de James Peters, quan, continuant amb la seva reflexió sobre el perquè es va cap a aquesta classe concreta que es converteix en l'emissari i el promotor agressiu de la modemitat, de fet el que s'està practicant és sobreidentificar aquest sector dominant perquè l'efecte contrari sigui la desidentificació del suposat antagonista social. És a dir, aquest sector que no pertany directament al sector emergent podria estar en condicions de rebel.lió, si no està d'acord amb el pacte social implícit, però quan més desidentificat i més incapacitat tingui de sentir-se organitzat i representat per missatges públics que l'objectivin, més dificultat tindrà per constituir-se en una real alternativa. Jo col.locaria, doncs, sota sospita la situació actual del procés democràtic, tot i elogiant que sigui un procés democràtic i no el contrari.

Convindria que, com a professionals de la comunicació, ens adonéssim del rol que ens fan complir dins d'aquesta mecànica, i no arribar a aquest cofoisme que moltes vegades demostrem, i moltes vegades sembla que acceptem. Jo crec que instal.lats dins d'aquesta cultura i dins d'aquesta pauta de la doble veritat, en aquest moment, sincerament, només respectem aquest pluralisme que reforça el monotitisme i ens col.loquem a la defensiva davant de tot allò que implica diferència, que implica diversitat.