Creado el
10/11/2001.

Com Mortadelo i Filemón, Perich coneix la ciéncia i l'art de la Metamorfosi: Perich Match, Perich Copio, Perich Vinyeta, Períkides. De tots els seus travestís, aquell que més em fascina és el de Períkides, pensador grec del segle V d. C. (després de la Contrareforma), formulador del Principi de Períkides: «Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pérdua de pes equivalent al nombre d'obrers que desallotja.» El personatge Períkides, professor de metafísica exiliat de la Grécia dels coronels, viatja per la realitat amb la cicuta amagada en un rellotge vell de butxaca i totes les seves creacions tenen la força testimonial de qui es despedeix del públic, dibuix a dibuix, paraula rera paraula. Períkides irrita però no alegra, i un dia serà esborrat dels cens terrestres per no haver ajustat les seves dites i les seves obres als fins per als quals va ser inscrit en el Llibre de la Vida. Els humoristes acostumen a néixer per a exercir de coartades morals de tot allò que critiquen. Bé és veritat que anomenen fatxenda al fatxenda i assassí a l'assassí, però la distància del llenguatge dóna al fatxenda i a l'assassi temps de riure's de si mateixos, de sentir-se justificats per la seva ductilitat moral i poder tornar a exercir de fatxenda i d'assassí. Períkides ha revolucionat el sentit de l'humorisme i l'ha orieritat més cap al camp de la provocació que cap al del divertiment. Com a dibuixant té models evidents (des de Siné fins a Chumy Chúmez); en canvi, com a escriptor d'humor, Períkides és un i intransferible; un i ternari; un, gran i lliure.
    Gràcies a la periksofia, Períkides pot prestar-se a les metamorfosis menys previstes. Ara reapareix en una hermafrodita funció de filòsof gràfic, professió molt més inclassificable que la de repòrter gràfic. Amb molt pocs signes fonamentals, Perichomsky ha creat un sistema lingüístic que li permet traduir en un llibret tota la temàtica cultural del país inclosa en el cens de producció llibrera de l'INLE. Crec que davant l'evidéncia de la pròpia eficàcia, Perich pot substituir amb la seva gairebé totes les escriptures crítiques del país. Els signes fonamentals emprats en aquesta obra són: la creu, els senyals de circulació, el televisor, el barret de copa, la barba, el bigoti, les medalles, els binocles, el tall de mànigues, els diversos estris d'una comuna, les cordes mecàniques, els carrets per a mutilats gairebé totals, aparells més o menys cibernétics, la variada semiologia nord-americana, calaveres, taüts, forquilles, digitals signes de victòria, el globus terraqui, el pedaç. .. Però tal vegada sigui l'excusat l'espai anímic que predomina més, pel que no vacil·lo a subtitular aquesta obra La Perichsophie dans le boudoir potser impel·lit per la magnificència de l'estampa en qué un pare ensenya el minifundi de la comuna al fill i exclama amb estremiments de patriarca de novel·la riu: «Tot això serà teu algun dia, fill meu.»
    Crec que l'excusat és un habitacle humà farisaicament devaluat per les suposades bones maneres burgeses, únic lloc de la llar burgesa on no caben captinences, ni litúrgies, ni codis jerarquitzants; l'antipatia subconscient del filisteu n'ha segellat les portes. Si examineu revistes de decoració d'arreu del món, veureu què refractàries que són a mostrar la comuna de les lludrigueres burgeses que reprodueixen. Quan l'ensenyen, allò no és una comuna, és un panteó dissenyat per artistes de cambra. I tanmateix l'excusat és la reraguarda de tot comportament i no hi hauria civilització occidental sense excusat. Avui, gràcies a esforços clarificadors com el de Perich, podem parlar de la comuna com un dels llocs més representatius de la convivéncia: la comuna, el nínxol, les fosses comunes, les cambres de tortura, l'autobús, el living-room. Potser com a condició d'una certa perversitat infantil que mai no he pogut superar, la comuna és, de tots aquests llocs, el que prefereixo. Com molt bé deia l'endevinalla que vaig llegir en un grafitti d'urinari públic: «Aquí se esfuerza el débil y se descompone el fuerte.» Per això hi ha tanta tendéncia a imaginar en la comuna les jerarquies més habituals; no es tracta d'una simplíssima venjança onírica o estética, es tracta d'un passar comptes al carisma, d'una recerca de comunicació a través de l'instrumental humà que ens iguala.
    Crec que Perichomsky s'ha refugiat a la comuna perqué ha estat foragitat de totes les altres peces de la casa per la cirurgia estética del welfare state. El risc que corre Perichomsky és que algú descobreixi les seves relacions polifórmiques amb Períquides i comenci a avaluar la perillositat de la comuna com a refugi-símbol i, per tant, com a provocació. Llavors cauria sobre Perichomsky una legió d'agents de la integració i de la repressió. Els primers renovarien els esvorellats de les rajoles de Valéncia de les seves comunes de protesta, brunyirien la metallisteria revellida, substituirien la bombeta cagamoscada pel fluorescent líquid i pulcre, cololocarien un altaveu connectat amb la xarxa general del hit-parade, situarien un televisor portàtil davant la cassola relax de les nostres tensions. I si l'acció dels agents integradors no bastés, els agents repressors ajusticiarien Perich en la mateixa cassola. El pendoleig de la cadeneta fóra el darrer resultat visual de l'execució, estridéncies sonores, debilitades progressivament, d'aigües-botxins emportant-se Perichomsky vers la mar, que és el morir.
    No convé, doncs, insistir gaire sobre la significació profundament subversiva de la comuna. Situem a primer pla la importància que tenen altres refugis en aquest llibre de Perich: la tomba, per exemple, o la zona-televisor del living-room, o la cadira de rodes, o el somni. Tots aquests refugis pertanyen de fa temps a la memòria tranquillitzada d'Occident; en canvi la comuna molesta gairebé tant com la paraula càncer o com les referéncies a la mort, la brutalitat de l'home amb l'home, l'evidéncia que sobreviu a un cert naturalisme espontani per sota de totes les fronteres de l'harmònic món filisteu. La comuna forma, d'altra banda, a la imagineria més espontània de tots els pobles, però sempre en relació amb la ventositat. Malgrat tot, si el llenguatge ha nascut històricament com un element de defensa enfront de l'agressivitat del silenci de la matéria, la ventositat, llenguatge al cap i a la fi, està condicionada per la gravetat de l'estança. Perichomsky està preocupat per l'estança en si, pels seus equilibrats objectes components, com peces travades d'una perfecta maquinària d'extermini de les passions i les frustracions de l'ésser humà, d'un en un. Fascinat per aquest darrer reducte de la individualitat, Perichomsky, el darrer intel·lectual anarquista d'Espanya, fa en aquest llibre una apologia humanista de l'home espanyol, restret mental, habitant de tombes-comuna i de comunes-tomba, amb prou capacitat de crítica com per a mai no morir-se en pau. L'ideòleg Perikides, que està per sota del lingüista Perichomsky, ha donat moltes voltes al breu Discurso sobre la Perpetua Convalecencia del Hombre, de Chumy Chúmez: «El hombre —diu el text ja clàssic— es la medida de todas las cosas pequeñas.» A punt d'estar-hi d'acord, Períkides corregiria: «El hombre es la medida de todas las cosas abandonadas por la voracidad burguesa: los suburbios, los retretes, el amanecer.»