M.V.M.


ELOGI DE L'ELOGI DESMESURAT

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN


Pròleg d'Elogis desmesurats, selecció d'articles publicats al diari Avui.

Coberta
Coberta d'Enric Satué
Després d'haver fet jo l'elogi de moltes persones i de moltes coses al diari Avui durant gairebé tres anys, Xavier Folch, que des de ben jove té instint d'ordidor cultural solidari, ha decidit convertir aquells fulls volanders en llibre. Vaig començar a escriure la col.laboració setmanal «Elogis desmesurats» sense estar gaire segur de poder-la continuar. Sabia que al cap de dos o tres mesos havia de passar per la sala d'operacions i vaig enllestir d'una tacada les col.laboracions que havien de ser contemporànies amb la convalescència sense prescindir completament de la coqueteria que poguessin resultar pòstumes. No es tractava únicament de fer els deures, aquest imperatiu categòric moral que ens ha fet tal com som, sinó també d'intentar pactar amb el temps i garantir-me una esperança de publicació, de vida paral.lela als reptes de la fontaneria cardíaca. Tres anys més tard, l'afany de Folch em permet de llegir amb la lògica interna d'un llibre allò que va néixer com una impressió setmanal escrita des de la perspectiva tàctica d'un esquerrà liberal i xarnego, que no és igual que un xarnego liberal d'esquerra.

Jaime Gil de Biedma pensava que el poeta, i l'escriptor en general, s'inventa un personatge des del qual escriu. No es tracta obligatòriament d'un personatge diferenciat i implicat en la narrativa del poema o de la ficció, sinó d'ell mateix; el poeta, l'escriptor sempre és un personatge que juga a ser poeta o escriptor, i la resta del temps el pot dedicar a la Companyia de Tabacs de les Filipines, per dir-ho així o a la cuina domèstica, com ara jo. Rellegint els meus elogis, sento que el primer estadi d'unitat com a llibre l'aconsegueixen des de la invenció del personatge que els ha escrit. No és la mateixa persona que ha escrit Galíndez o Memoria y deseo o la sèrie de Pepe Carvalho o El estrangulador o Manifiesto subnormal o El escriba sentado o Panfleto desde el planeta de los simios o Flor de nit o que ha col.laborat a Triunfo, La calle, Por Favor o El País. El personatge que ha escrit els elogis s'assembla molt a l'autor de les obres que he citat, però hi ha factors diferencials que n'han influït la configuració. El personatge sabia que en aquest cas es dirigia a un receptor exclusivament català, que els rebria en català, per això en certa manera calia pensar-los en la llengua del receptor i tenir en compte els seus reflexos condicionats per totes les dialèctiques interminables de la catalanitat, que es resumeixen en dues: la interrelació amb l'espanyolisme i amb ella mateixa.

El segon factor que facilita la coherència del llibre és l'estil, marcat en aquest cas per una ironia diferent de la que faig servir normalment a les columnes de El País. Els referents del programa mental et canvien automàticament quan ironitzes pensant en el cànon eurocatalà o quan ho fas segons el cànon euroespanyol. Un dels avantatges del mestissatge actiu és que pots canviar de registre de manera automàtica, segons l'estímul real o prefigurat. Els ciutadans catalans posseïm un bon nombre de complicitats comunes i intransferibles i en canvi estem en condicions de detectar la complicitat peninsular general. Fa uns quants anys vaig escriure que els mestissos teníem dues possibilitats de silenci, ara hi puc afegir que també disposem de dues possibilitats de mirada, i a partir d'aquesta pretensió podríem arribar a una gamma variada de combinacions oculars.

A més, cada elogi separadament i tots presos en conjunt contenen una tensió moral basada, generalment, en la mentida de l'elogi. Concebut com una llaminadura enverinada, l'elogi des- mesurat revela l'amargor de la ironia com a mètode de coneixement. Amargor perquè la ironia no és res més que la constatació sentimental del fracàs de la raó i ja hi som, és el mateix de sempre, perquè sempre es pot subscriure, segle rere segle, dia rere dia, minut rere minut, la queixa desmesurada de Dürrenmatt: «Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!».


Carlo Andreoli.